Si l'últim post del meu bloc es referia al rècord batut de neu caiguda l'any passat, acabo d'adonar-me que poster ara seré jo qui batré un rècord: un anyet sense escriure al bloc!!Des d'aquí agraeixo que algú fa uns dies em va recordar que hi va haver una vegada en la què jo escribia de tant en tant.... ;)
Un any: tants dies, tants moment, tantes sensacions i alhora.... tan fugaç!
Estic pensant que potser podria fer un resum del que han estat aquest mesos... I no sé perquè m'ha vingut al cap en Tomàs Molina, el de Polònia, quan fa allò de "pluja, sol, núvol, vent" a corre-cuita.
Realment no sé com fer-ho... Va, rebobinarem fins ara fa un any, més o menys: brlbrlbrlblrbrlbrlbrl... ja!
Eis acabo d'arribar del correbars, mític, com sempre...
Uix, crec que m'he passat de llarg, doncs ja fa unes quantes fm que no sóc a Caldes :(
Fwdfwdfwdfwd... Ara sí, ja!
L'hivern del 2008 a Montréal ens va fer descobrir el que realment és un hivern de veritat. Ara, al pensar en l'hivern d'Illinois... que innocents que érem, allò no era res!! I com a curiositat, una descoberta: quan fa molt i molt i molt fred, els québequesos diuen "fa fret" (i quan fa molt fred, "il fait froid"). Això ho vaig descobrir després de passar un dia pensant que sentia gent parlant en català per tot arreu "fa fred", " fa fred"... I jo parava llavors l'orella, però no, el que parlàven aquella gent era francès. Per sort, al cap de pocs dies algú del Québec m'ho va explicar. I a més em van comentar que durant un temps la gent al Québec es saludava dient "fa fred". Per què? Doncs es veu que França, després d'un conflicte amb la Catalunya Nord, va enviar gent d'allà cap al Québec. Aquests, a l'arribar, van quedar parats del fred que hi feia i quan trobaben algú els ho deien tal qual: "fa fred". I els francesos del Québec pensaven que els estaven saludant, i per això durant un temps es saludaven d'aquesta manera. Curiós...
Doncs a part de passar fred, vam aprofitar per fer alguna escapada. I així va ser com vam acabar en una casa perduda, literalment, en els boscos de Vermont. Allà és on va nèixer i crèixer un amic americà que vam conèixer a Urbana-Champaign. I vam visitar també dues ciutats: la innacabable i sorprenent NY i l'acollidora Boston.
A la dreta, la casa de Vermont, on vam assistir a una festa medieval. Tot un xou, qui en vulgui detalls, amb una birra al davant. A la dreta, el mític pont de Brooklyn.
I per acabar la secció hivern, un apunt gastronòmic. Vam descobrir la "tire d'erable": es tracta de tirar una mica de xarop d'arç calent damunt la neu, i llavors et donen un pal de fusta (estil de gelat) i hi emboliques la "tire d'erable", de manera que es mig solidifica. Llavors, es menja... increible la sensació quan l'arç entra en contacte amb la llengua... A més és boníssim i fa entrar en calor :) D'altra banda però, vam menjar el que hem batejat com "la pitjor paella del món". I mira que jo sóc de mena de menjar, i poques coses he trobat dolentes a la vida, però allò no va tenir nom. I el pitjor no només va ser la paella (culinà
riament, sí) sinó el personatge-energúmen que la va fer. Més detalls, amb un parell de cerveses i ... unes braves?
.jpg)
Després de passar un any a Montréal vam pensar que potser sí que seria una bona idea integrar-nos una mica amb la comunitat catalana. Així, que tímidament vam anar als actes de celebració de la Diada i a una xerrada commemorant l'Any Mercè Rodoreda. Resultat: ens van "fitxar" pels Castellers de Montréal. Qui ens ho havia de dir, començar a fer castells a Montréal! Poc ens pensavem en aquell moment que ens agradaria tant i que acabariem sent, siguem sincers, uns "friquis castellers".
